Literatura medieval

La literatura medieval és un ampli període literari que inclou totes les obres literàries escrites a Europa i arreu durant l'edat mitjana. Abraça aproximadament el miler d'anys que van de la caiguda de l'Imperi Romà l'any 476 fins a l'inici del Renaixement italià (a finals del segle xiv). La literatura d'aquesta època es compon de textos religiosos i laics. Igualment com en la literatura moderna, ofereix un ampli camp d'estudi, en un espectre que va del sagrat més seriós al profà més exuberant, i tot el que queda entremig. Atesa aquesta amplitud de temps i espai en l'objecte d'estudi, normalment no resulta fàcil parlar de literatura medieval en termes generals sense caure en simplificacions exagerades i, per aquest motiu, se sol caracteritzar pel lloc d'origen, per la llengua o pel gènere.

La literatura de l'edat mitjana és, en primer lloc, la de l'elit feudal i en reflecteix els ideals: pietat, fidelitat i valor. En aquell temps, el sistema feudal estructura la societat i això es veu en la literatura: abunden les escenes de guerres, la fe cristiana hi és omnipresent. Tanmateix, a partir de finals del segle xii, els burgesos aconsegueixen, gràcies a l'impuls de la manufactura, privilegis econòmics i jurídics que poden competir amb els poders senyorials. Aleshores apareixen noves formes, més satíriques o més líriques, com la poesia dels segles xiv i xv, hereva de la poesia cortès.

La majoria d'autors d'aquest període resten desconeguts. L'anonimat no es deu només a la manca de documents disponibles, també es deu al concepte del paper de l'autor, totalment diferent de la noció d'avui dia (hereva del romanticisme). Els autors medievals fan referència contínuament a la literatura antiga i als Pares de l'Església, i mostren una tendència a donar forma o embellir històries conegudes, més que no pas a inventar-ne de noves. Fins i tot quan n'inventen, solen adjudicar l'obra a tercers il·lustres o imaginaris. Així és que es desconeix el nom dels autors d'obres cabdals de l'edat mitjana. El nom de l'autor només comença a interessar a partir del segle xii.

Al segle xiii comença un afany notable per la lectura, la que podem anomenar "burgesa", constituïda per jutges, notaris o clergues, i fins i tot artesans, comptables o mercaders. Alguns d'aquests llibres són copiats pels mateixos usuaris en escriptura cursiva. També hem d'afegir les pastorals dels ordes mendicants (franciscans, dominicans, etc.) que divulguen el llibre de devoció privada: les pregàries o les vides de sants. La lectura, doncs, es converteix en un fet privat.

Una característica generalitzada en tota l'edat mitjana és l'al·lusió constant a l'auctoritas. "Quan l'autor escriu, recorda i reprèn allò que un altre ha dit abans, per tant, els medievals fan servir molt la citació, una tècnica d'argumentació, però, a la vegada també és un estadi de textualitat, ja que s'incorpora al relat una altra veu".^[1]

Majoritàriament, els textos conservats queden lluny de la versió original de l'obra, ja que es tracta o bé de la transcripció dels texts declamats o cantats, o bé de la còpia de textos ja transcrits. En el transcurs de la difusió oral d'una obra, la "fidelitat" a l'autor, sovint anònim, esdevé aleatòria. D'altra banda, els copistes dels monestirs es permeten modificacions allà on els sembla pertinent. Un cop creats, els textos romanen oberts: cada nou contista o copista n'esdevé coautor en modificar-lo segons el seu propi gust o les modes de l'època.

La literatura medieval gaudia de mala reputació en els segles xvi i xvii. En el Renaixement, per exemple, era vista com a "tenebrosa", "obscurantista", "bàrbara", etc. En el segle xix, els romàntics la redescobreixen i n'aprecien el valor. Avui dia continua llegint-se i interpretant-se. Els mites que va crear aquesta literatura continuen funcionant com a font d'inspiració (per exemple el de Tristany i Isolda, fundador de la concepció de l'amor occidental).